L'ètica hacker

A la classe d’Educació per a la Ciutadania un dels meus alumnes, tot parlant sobre com són les relacions que tenen entre ells i elles, em va voler aclarir la diferència entre hacker i cracker, diferència en la qual no hi havia mai parat cap mena d’atenció.

El tema de debat era sobre el tipus de relacions que s’estableixen entre les persones a través de les noves tecnologies, vegis internet. La majoria tenia bastant clar que són de més qualitat les que es donen quan coneixes personalment al teu interlocutor, siguin presencials o usant la tecnologia, que aquelles en les que desconeixes la identitat de la persona per allò de l’engany.

Llegint el llibre La filosofia de la tecnologia d’Anna Sarsanedas publicat per l’UOC, he trobat que segons l’autora: “Un hacker es caracteritza per tenir una ètica pròpia amb uns valors determinats com els següents.

1. La passió per un recerca intrínsecament interessant que li proporcioni gaudi constant.
2. La llibertat: no segueix un horari fix sinó que treballa quan vol, encara que sigui diumenge.
3. El valor social: busca que la seva creació serveixi per a la comunitat i sigui reconeguda pels altres.
4. Accessibilitat: que tothom pugui accedir al seu treball i col·laborar en la mesura de les seves capacitats.
5. Activitat: que implica una completa llibertat en l’acció, privacitat per protegir la creació d’un estil de vida individual i rebuig de la receptivitat passiva en favor de l’exercici actiu de les pròpies passions.
6. Preocupació responsable: aconseguir que tots puguin participar i ajudar als que segueixen tenint la mentalitat de supervivència, de només treballar per diners.
7. Creativitat: superació individual i donació al món d’una aportació genuïnament nova i valuosa.”

Bé, què més dir, valors molt lloables!

Un tramvia anomenat desig

Endstation Amerika és un peça teatral del dramaturg alemany Carl Hegemann i del director Frank Castorf basada en l’obra de Tennesse Williams Un tramvia anomenat desig.

En el programa de mà se cita la següent frase que em crida l’atenció: “La vida individual és una crisi capitalista en miniatura i serialitzada, un desastre que porta el teu nom.” Només de pensar-hi ja em fa por.

Obra brutal i hiperrealista del que s’anomena la postmodernitat.

Música de Lou Reed, Just a perfect day, d’un dia que no és gens perfecte. Sons guturals, efectistes, en alemany, llengua que permet a l’obra arribar a traspassar la realitat més real. Aquest salvatgisme eclèctic, del que defugen els alemanys de sol i platja, i del qual en formen part, de la societat d’abans i després de la caiguda del mur, de la ciutat de Praga amb els seus carrers semideserts, sense llum, o amb llum groguenca, la mateixa que recorda la meva infantesa, són la imatge mental d’experiències viscudes aquí i allí.