La banalització del mal i la trivialització de l'ésser
Degut a què la tecnologia em té censurat l’accés a youtube, i sense saber encara com solucionar aquest problema, deixaré de banda el conceptualisme i reproduiré lingüísticament el món imaginari, tant difícil d’expressar per la seva complexitat.
Per una banda, Lacan usa el terme “lingüisteria” per afirmar com el jo es constitueix en el reconeixement a l’entorn de la imatge de l’altre o a la seva imatge mirall. Per l’altra, Heidegger afirma que l’ésser de l’home es defineix per la seva relació amb el món, que és abans pràctica (“ésser a la mà”) que teòrica (“ésser davant els ulls”). Aquestes categories serveixen per entendre la diferència entre una vida autèntica, i una inautèntica, que oblida l’ésser en nom dels ents concrets.
Extret de filoxarxa:
• a) el «ser en el món»: l’home no és primàriament un subjecte pensant, que es posa davant el món per conèixer-lo; ell és món i el món pertany a la seva estructura: l’home és tot el que arriba a ser en el món i amb el món; «ser» és «ser amb» el món i amb els altres. És la transcendència de l’existència. Les coses, que pròpiament no existeixen, sinó que només «estan presents», no són en el món i, per això, són éssers-a-la-mà per a l’home, estris, que estan simplement «davant els ulls». En canvi, els altres, els homes, desperten en nosaltres «sol•licitud», «atenció», «preocupació», perquè ells són també «ser amb».
• b) el «estat d’obert»: l’home no està merament en el món com està alguna cosa damunt d’una taula, sinó que la seva forma d’estar en el món és un estat d’obertura (Erschlossenheit) al món; l’home s’obre al món amb el «trobar-se», el «comprendre» i el «discurs». El trobar-se (die Befindlichkeit) és la sensibilitat, possibilitat primera d’obrir-se al món, que expressa a més a més la facticitat (Faktizität), perquè pel seu mitjà es dóna compte sense més que és en el món, es descobreix en «estat de llançat al món» (Geworfenheit); el comprendre (das Verstehen) no és simplement el poder saber, sinó el poder ser, ja que s’és en el món només com a projecte (Entwurf), i s’és el que s’arriba a ser; el discurs (die Rede) és la capacitat d’articular mitjançant la parla el que s’és capaç d’arribar a ser o de la interpretació (Auslegung) del projecte o sentit (Sinn) d’aquest.
• c) la «caiguda»: descriu l’aspecte negatiu del ser en el món. És la manera quotidiana de ser del «ser aquí», la seva manera inauténtica de ser, per la que no és ell mateix. Representa la manera trivial de ser, en la que domina allò impersonal (das Man), i no la manera pròpia del ser en el de la qual ser li va el seu ser. La «existència trivial» és la caiguda (Verfallen) .
Vistes les principals estructures existenciàries del Dasein, queda per considerar què resulta del conjunt de totes elles. L’existenciaritat, facticitat i caiguda del «ser aquí» no poden per menys que causar-li angoixa (Angst); l’«existència trivial» que li impedeix ser si mateix i es constitueix en un temor amenaçant que l’obliga a trobar-se a si mateix i a preguntar-se pel que pot arribar a ser . És a dir, a cuidar-se de si mateix; si respecte dels ens, el «ser aquí» sent «preocupació» (Besorgen) i respecte d’altres «ser aquí» «sol•licitud», respecte de si mateix sent i s’expressa com «cura» (Sorge). La «cura» és l’ésser de l’home, més definible així que amb cap altra definició derivada com pogués ser la d’animal racional. L’home és "cura";tot allò altre,l’enteniment, la voluntat, el desig, les passions, etc. prové de la cura . Ara bé, la cura, com a expressió del ser d’home, no sols no pot exercir-se més que en el temps, sinó que a més a més rep el seu sentit de la temporalitat de l’home.
Entenc aquesta temporalitat com allò que fem cada dia, i entre aquests anar fent, també s’inclou, la banalització del mal (Hanna Arendt), els petits actes banals de mal dels quals tots en formem part, uns en menor grau, i altres en un grau superior. Si cooperem, ni que sigui de forma indirecte en el mal, ja l’estem engrandint. Per això, la cura pels altres s’expressa diàriament en tots els nostres actes.
Per una banda, Lacan usa el terme “lingüisteria” per afirmar com el jo es constitueix en el reconeixement a l’entorn de la imatge de l’altre o a la seva imatge mirall. Per l’altra, Heidegger afirma que l’ésser de l’home es defineix per la seva relació amb el món, que és abans pràctica (“ésser a la mà”) que teòrica (“ésser davant els ulls”). Aquestes categories serveixen per entendre la diferència entre una vida autèntica, i una inautèntica, que oblida l’ésser en nom dels ents concrets.
Extret de filoxarxa:
• a) el «ser en el món»: l’home no és primàriament un subjecte pensant, que es posa davant el món per conèixer-lo; ell és món i el món pertany a la seva estructura: l’home és tot el que arriba a ser en el món i amb el món; «ser» és «ser amb» el món i amb els altres. És la transcendència de l’existència. Les coses, que pròpiament no existeixen, sinó que només «estan presents», no són en el món i, per això, són éssers-a-la-mà per a l’home, estris, que estan simplement «davant els ulls». En canvi, els altres, els homes, desperten en nosaltres «sol•licitud», «atenció», «preocupació», perquè ells són també «ser amb».
• b) el «estat d’obert»: l’home no està merament en el món com està alguna cosa damunt d’una taula, sinó que la seva forma d’estar en el món és un estat d’obertura (Erschlossenheit) al món; l’home s’obre al món amb el «trobar-se», el «comprendre» i el «discurs». El trobar-se (die Befindlichkeit) és la sensibilitat, possibilitat primera d’obrir-se al món, que expressa a més a més la facticitat (Faktizität), perquè pel seu mitjà es dóna compte sense més que és en el món, es descobreix en «estat de llançat al món» (Geworfenheit); el comprendre (das Verstehen) no és simplement el poder saber, sinó el poder ser, ja que s’és en el món només com a projecte (Entwurf), i s’és el que s’arriba a ser; el discurs (die Rede) és la capacitat d’articular mitjançant la parla el que s’és capaç d’arribar a ser o de la interpretació (Auslegung) del projecte o sentit (Sinn) d’aquest.
• c) la «caiguda»: descriu l’aspecte negatiu del ser en el món. És la manera quotidiana de ser del «ser aquí», la seva manera inauténtica de ser, per la que no és ell mateix. Representa la manera trivial de ser, en la que domina allò impersonal (das Man), i no la manera pròpia del ser en el de la qual ser li va el seu ser. La «existència trivial» és la caiguda (Verfallen) .
Vistes les principals estructures existenciàries del Dasein, queda per considerar què resulta del conjunt de totes elles. L’existenciaritat, facticitat i caiguda del «ser aquí» no poden per menys que causar-li angoixa (Angst); l’«existència trivial» que li impedeix ser si mateix i es constitueix en un temor amenaçant que l’obliga a trobar-se a si mateix i a preguntar-se pel que pot arribar a ser . És a dir, a cuidar-se de si mateix; si respecte dels ens, el «ser aquí» sent «preocupació» (Besorgen) i respecte d’altres «ser aquí» «sol•licitud», respecte de si mateix sent i s’expressa com «cura» (Sorge). La «cura» és l’ésser de l’home, més definible així que amb cap altra definició derivada com pogués ser la d’animal racional. L’home és "cura";tot allò altre,l’enteniment, la voluntat, el desig, les passions, etc. prové de la cura . Ara bé, la cura, com a expressió del ser d’home, no sols no pot exercir-se més que en el temps, sinó que a més a més rep el seu sentit de la temporalitat de l’home.
Entenc aquesta temporalitat com allò que fem cada dia, i entre aquests anar fent, també s’inclou, la banalització del mal (Hanna Arendt), els petits actes banals de mal dels quals tots en formem part, uns en menor grau, i altres en un grau superior. Si cooperem, ni que sigui de forma indirecte en el mal, ja l’estem engrandint. Per això, la cura pels altres s’expressa diàriament en tots els nostres actes.
entrada de vista parcial a las
14:49
|
0 comentarios
