Feminisme, una etiqueta més.

Avui he llegit al dominical de La Vanguardia l’article de Lucía Etxebarria, i li agraeixo la seva reflexió perquè en aquest país sovint ens oblidem d’on venim. Està molt bé demanar la custodia compartida, però cal examinar la situació en cada cas. No és el mateix l’àmbit privat que el públic, i els juristes han de legislar per a tots el casos, sense oblidar que després s’ha de particularitzar a cada situació. L’individu no és un bolet aïllat del tipus de societat de la qual forma part, ni de la que prové. El món ideal del que han de ser les relacions particulars, en el nostre país, encara està bastant allunyat de la tolerància, el diàleg i la mútua comprensió.

Els prejudicis que tots posseïm, i remarco tots, els hem d’examinar críticament i contextualitzar-los. Per molt que el govern actual tingui una majoria de dones no significa que les relacions de la major part de la nostra societat es basin en relacions d’igualtat. I que el respecte que es mereixen les dones és el mateix, o hauria de ser el mateix, que el que es mereixen els homes. Sembla molt elemental el que estic dient, però la realitat quotidiana demostra que encara vivim en una societat en els rols home-dona estan molt marcats per la nostra història recent, una educació que prové d’una societat masclista i dictatorial. Els pares de les generacions de separats i divorciats van viure tota l’època franquista, i sinó post franquista, on els models familiars eren els que eren, i m’atreveixo a dir que encara són en molts casos.

Està molt bé voler aproximar-nos legalment a una situació d’igualtat, és el que hauria de ser, però el que és i el que hauria de ser no van de la mà. La bona voluntat, sovint, es queda en això.

No voldria utilitzar el tema del maltractament, tant físic com psicològic, que pateixen moltes dones separades. Hi ha veus que afirmen que els jutges tenen molt difícil saber si les denúncies són reals, i que hi ha dones que s’aprofiten de lleis que les afavoreixen, segur que sí, però quantes que no.

És fàcil mesurar el mal físic, però molt més complicat és calcular el mal psicològic, i aquest és produeix en l’àmbit privat, més que en el públic. Hanna Arendt els diferenciava per entendre que en l’àmbit privat de la Grècia Clàssica es justificava la violència del pare de família, ja que era l’àmbit de subsistència, i el públic era el de la llibertat on es prioritzen els assumptes polítics i les relacions d’igualtat. Avui en dia, la separació d’aquests dos àmbits és molt més borrosa ja que l’economia forma part de tots dos. Però, penso, que encara hi ha qui creu que la dona, pel fet de ser-ho, pertany a l’àmbit privat on no existeixen tals relacions d’igualtat. Alguns homes de cara al públic actuen d’una forma i de cara a la “seva” galeria privada d’una altra.

I ho escric perquè, com deia Pascal, el cor té raons que la raó no comprèn.