"La miscel·lània" és femení.

Divendres era el centenari del naixement de Simone de Beauvoir que va esdevenir símbol del feminisme d’ideologia marxista. Aquest volia igualar els papers d’home i dona a partir de la idea d’igualtat entre les persones. Aquesta ideologia ha quedat desfasada a l’actualitat, i avui en dia, es reconeix que hi ha diferències de gènere que no haurien de ser a la base de cap discriminació.

A la realitat, la del món occidental, i la nostra societat catalana en particular, se segueix valorant a les dones des d’una perspectiva masculina. Ja sé que hi ha qui no creu en la discriminació positiva, en cap terreny, però mentre hi hagi discriminació, la positiva serà necessària si volem aproximar-nos a aquest ideal que és la igualtat d’oportunitats en tots els camps.

Ahir al vespre, vaig veure una pel·lícula de la vida de les dones a algun lloc perdut de l’Himàlaia (Zanshkar). La noia plora perquè s’ha de casar amb un desconegut i ha de deixar la llar familiar, coneguda i segura. És la llei del poble i de la seva societat i, plora i plora. Tots ploren, fins i tot el pare que ha d’entregar-la a un desconegut. Jo també he plorat, per mi, i no per la noia, jo només puc sentir el meu jo, i no el d’aquesta desconeguda.... Segueixo mirant la pel·lícula, i la noia que ha decidit fer-se monja per no casar-se i arriba a Dar-es-Salam, deixa enrere les muntanyes solitàries i la família. La ciutat amb molta més gent, mercats i convents; al primer no l’accepten i al segon, no li donen resposta fins l’endemà al matí. Finalment, la Palki es fa monja i s’allibera de la vida de casada a les muntanyes. És lliure?, en tot cas és la seva voluntat, i no la del seu pare.

Ja sé que no es pot comparar realitats tan allunyades, però també, a la nostra societat, els esquemes mentals tradicionals estan molt més arrelats a la ment de les persones del que ens imaginem. Actuem segons el que la majoria espera de nosaltres, i desfer-se de la pressió social, costa moltes llàgrimes.

Moltes dones del nostre entorn pateixen maltractament psicològic, i ho aguanten, com s’explica si són dones amb prou recursos econòmics i intel·lectuals per poder alliberar-se’n?

Penso en la novel·la que estic llegint, la darrera de Doris Lessing, que intenta explicar, suposo, perquè encara no la he acabada, l’origen de la societat a partir d’un matriarcat originari. No m’agrada la traducció que han fet de l’anglès, sonen ridícules algunes de les paraules que utilitzen per descriure els aparells sexuals dels homes i de les dones. L’acabaré per acabar d’opinar si m’ha agradat o no. El tema és suggerent, el desenvolupament de la novel·la no m’ho sembla tant.

Recordo haver llegit a la biografia de Doris Lessing, i em va sorprendre com per poder seguir fent allò que era la seva vocació, va haver de deixar els seus fills amb el pare. No valoro, només constato el fet que la maternitat segueix sent en moltes situacions causa de la discriminació de la dona.

Per acabar aquesta miscel·lània d’idees “amenaço” a seguir, com diuen en castellà a “aporrear las teclas”.