Feminisme, una etiqueta més.
Avui he llegit al dominical de
Els prejudicis que tots posseïm, i remarco tots, els hem d’examinar críticament i contextualitzar-los. Per molt que el govern actual tingui una majoria de dones no significa que les relacions de la major part de la nostra societat es basin en relacions d’igualtat. I que el respecte que es mereixen les dones és el mateix, o hauria de ser el mateix, que el que es mereixen els homes. Sembla molt elemental el que estic dient, però la realitat quotidiana demostra que encara vivim en una societat en els rols home-dona estan molt marcats per la nostra història recent, una educació que prové d’una societat masclista i dictatorial. Els pares de les generacions de separats i divorciats van viure tota l’època franquista, i sinó post franquista, on els models familiars eren els que eren, i m’atreveixo a dir que encara són en molts casos.
Està molt bé voler aproximar-nos legalment a una situació d’igualtat, és el que hauria de ser, però el que és i el que hauria de ser no van de la mà. La bona voluntat, sovint, es queda en això.
No voldria utilitzar el tema del maltractament, tant físic com psicològic, que pateixen moltes dones separades. Hi ha veus que afirmen que els jutges tenen molt difícil saber si les denúncies són reals, i que hi ha dones que s’aprofiten de lleis que les afavoreixen, segur que sí, però quantes que no.
És fàcil mesurar el mal físic, però molt més complicat és calcular el mal psicològic, i aquest és produeix en l’àmbit privat, més que en el públic. Hanna Arendt els diferenciava per entendre que en l’àmbit privat de
I ho escric perquè, com deia Pascal, el cor té raons que la raó no comprèn.