mono-dia-logo

martes, 25 de marzo de 2008

Ambigüitat i relativitat


Busco al diccionari de filosofia la paraula ambigüitat, i em remet al terme sofisme que prové del grec i vol dir hàbil i enginyós. Ser hàbil o enginyós o tenir ambdues capacitats al mateix temps és, crec, una sort per a qui les posseeix. Segueixo llegint el significat de sofisme, i segons la interpretació platònica, es tracta d’un raonament invàlid, en aparença correcte i convincent, que conté alguna argúcia lògica. Plató dirigia la crítica als anomenats sofistes que, malgrat ser uns grans pensadors, usaven la retòrica com a art de l’aparença i l’engany; se’ls atribuïa la capacitat de convertir el millor en el pitjor.

Pels medievals els sofismes eren argumentacions que elaboraven els lògics que escrivien tractats en què s’estudiaven les funcions dels termes sincategoremàtics en els raonaments, amb exemples sovint paradoxals.

Així doncs, el sofisme s’entén com un joc lògic amb la intencionalitat d’enganyar o posar enigmes a la capacitat de raonar. Ara bé, el sofisme es distingeix, per una banda, del paralogisme perquè en aquest l’error és sempre involuntari i, per l’altra, de la fal·làcia que no sempre té la voluntat d’enganyar.

En defensa dels sofistes podem dir que gràcies a ells la democràcia atenenca va guanyar molt, ja que molts més ciutadans podien participar en les decisions que es prenien en la vida pública, que com afirma Hanna Arendt és l’àmbit de la llibertat.

Si són els filòsofs de la sospita, com ara Freud i Nietzsche els que interpreten aquests conceptes la cosa canvia. En l’obra Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche afirma que el llenguatge, i per tant, tot el material amb el qual treballen els científics, els investigadors, els filòsofs i els homes en general és una convenció i, com a tal, no representa l’essència de les coses. Els conceptes només són “necròpolis d’intuïcions”, “residus de metàfores”. Si això és així, què és la veritat? “Un exèrcit en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes,... . Les veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són.”

I d’aquí cap el perspectivisme que, com afirma Ortega tota veritat és una veritat en perspectiva i complementària de les altres perspectives. Entén el perspectivisme com una qualitat de la vida, entesa com la realitat radical de cadascú.

En resum, i segons com es miri, tornem allà on érem.

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]



<< Página principal